Distribució, processament i emmagatzematge d’ions de magnesi en el cos humà:

En un cos humà que pesa 70 kg hi ha uns 24 g de magnesi (aquest valor varia des de 20 g fins a 35 g, segons la font). Aproximadament el 60% d’aquesta quantitat és a l’os, el 29% al múscul, el 10% a altres teixits tous i només l’1% als líquids intracel·lulars. En els organismes de gent gran (més de 60 anys), el contingut de magnesi es redueix al 60-80% del contingut en els teixits infantils.
El contingut més elevat de magnesi inclou teixits amb més intensitat dels processos de metabolisme, com ara cervell, músculs (uns 9,5 mmol / kg), cor (uns 16,5 mmol / kg), fetge i, malauradament, també teixit càncer (uns 8 mmol / kg) . Els eritròcits contenen tres vegades més magnesi (2,4-2,9 mmol / L) que el plasma (0,8-1,6 mmol / L). La majoria de processos fisiològics dependents del magnesi es determinen per la presència de la forma ionitzada de l’element intracel·lularment.
A causa de les altes propietats homeostàtiques del plasma, el magnesi i altres elements hi són presents a una concentració constant, també s’associen a proteïnes plasmàtiques i altres compostos químics que determinen el seu nivell, de manera que la determinació dels nivells de magnesi al plasma és molt poc fiable. Les condicions mèdiques del cos humà tenen poc efecte sobre els nivells d’elements en plasma, mentre que alteren l’homeòstasi d’elements ionitzats intracel·lularment.

L’absorció d’ions de magnesi es produeix principalment en el jejunum i l’ilè on predomina l’ambient àcid. L’absorció es produeix en dues etapes:
• mitjançant transport passiu, basat en el fenomen del gradient electroquímic;
• difusió facilitada per la proteïna transportadora de TRPM6 (potencial receptor melastatina) localitzada a les cèl·lules epitelials intestinals.
L’absorció de magnesi és paral·lela a l’absorció d’aigua. Aquest procés és més eficient quan la seva durada és més llarga. El grau d’absorció depèn directament del grau d’ionització d’elements, l’equilibri de la dieta i l’homeòstasi hormonal. L’absorció de magnesi és més ràpida en un entorn àcid, amb una dieta rica en proteïnes animals, greixos insaturats, vitamina B6, sodi, lactosa, vitamina D, amb una secreció adequada d’insulina i hormona paratiroide a la sang. Al seu torn, l’absorció de magnesi s’inhibeix per: alcalinització del medi ambient, algunes proteïnes, alguns greixos, àcids grassos saturats formant compostos insolubles amb magnesi, fibres alimentàries, àcid fític contingut en cereals, àcid oxàlic que es troba en moltes plantes (ruibarbo, espinacs, sorrel), excés. calci (d’aquí els lactis simultanis), alcohol, fluorurs i fosfats. Cal recordar que alguns medicaments també inhibeixen l’absorció de magnesi.
El magnesi és generalment un element difícil d’absorbir. S’ha calculat que només s’absorbeix diàriament al voltant d’un 30% del magnesi que consumeixen els humans (dels quals un 10% en el mecanisme de difusió passiva). La resta es manté expulsat de diverses maneres. Tot tipus de malalties intestinals, des de proliferatives fins a autoimmunes, tenen un impacte directe en aquest procés.
L’estabilitat dels nivells de magnesi en els teixits determina no només l’absorció intestinal eficient i no alterada, sinó també la correcta reabsorció de l’element a la part ascendent de la nefron.

El magnesi és un ió intracel·lular principalment. Més de la meitat del magnesi es troba als ossos, aproximadament una quarta part dels músculs i aproximadament una quarta part es distribueix per tot el cos, principalment en el sistema nerviós i en els òrgans amb alta activitat metabòlica, com el fetge, el tracte digestiu, els ronyons, les glàndules endocrines. La reserva de magnesi està situada principalment als ossos.
Actualment, però, tenim pocs coneixements sobre els mecanismes per transportar magnesi a la cèl·lula i mantenir una concentració augmentada d’aquest element intracel·lular. Tot i això, sabem que l’absorció de magnesi es deu en gran mesura a la difusió facilitada i depèn de molts processos metabòlics i hormonals del cos.
Se sap que les vitamines B6 i D, així com la insulina són capaços d’augmentar el contingut de magnesi intracel·lular, on l’adrenalina o el cortisol funcionen al contrari.
excreció
L’òrgan principal que elimina el magnesi del nostre cos són els ronyons. Petites quantitats d’aquest element també s’excreten pels intestins i també amb la suor. Els ronyons són els responsables de la concentració adequada de magnesi a l’espai extracel·lular.
http://www.e-manus.pl/