Funcions de magnesi en processos bioquímics cel·lulars:

El paper principal del magnesi a la cèl·lula és l’activació de més de 300 reaccions enzimàtiques i l’impacte sobre la formació d’enllaços ATP d’alta energia mitjançant l’activació d’adenil ciclasa. El magnesi també juga el paper d’un gran estabilitzador, estabilitzant no només les membranes cel·lulars, sinó també l’estructura d’òrgans cel·lulars com ara ribosomes, àcids nucleics, reduint la permeabilitat de les membranes cel·lulars.
És un cofactor d’enzims implicats en la transformació de proteïnes, hidrats de carboni i greixos.
El magnesi té un impacte enorme en l’estabilitat dels mitocondris cel·lulars, en què els processos de fosforilació i oxidació es produeixen alhora amb una alta eficiència. La deficiència de magnesi condueix a la inflor d’aquestes estructures i la descomposició de les reaccions de fosforilació i oxidació cel·lular. Hi ha una situació en què s’accelera la respiració cel·lular mentre s’alenteix la reacció de fosforilació. La disminució de la producció d’enllaços d’alta energia dóna lloc a molèsties del treball.
Més de la meitat del magnesi contingut al nucli cel·lular està estretament relacionat amb els àcids nucleics. L’ió de magnesi és necessari no només en el procés de reparació de l’ADN, sinó també en el procés d’estabilització de partícules d’ARN, així com en la replicació d’ARN.

L’efecte del magnesi sobre el sistema nerviós:
El magnesi es coneix des de fa molts anys per estabilitzar les membranes neuronals, la qual cosa redueix l'excitabilitat de les cèl·lules nervioses. Aquest fet s’utilitza en el tractament de suport de moltes malalties neurològiques.
Les malalties neurològiques més comunes associades a la deficiència de magnesi cel·lular inclouen:
1. Tetania latent, síndrome d’hiperactivitat neuromuscular
2. Trastorn per hiperactivitat amb dèficit d’atenció
3. Migranya de mal de cap
4. Cefalees associades a la tensió emocional
5. Pèrdua de consciència
6. Síndromes d’ansietat i depressió.
També hi ha moltes patologies neurològiques no directament relacionades amb la deficiència de magnesi cel·lular, però agreujades per aquest dèficit.
Es tracta de: malalties de tics i moviments involuntaris, trastorns mioclònics, distònics, trastorns discètics, trastorns cognitius, epilèpsia i altres trastorns convulsius, malalties amb augment del to muscular, malalties de les neurones perifèriques, forma neurològica de la malaltia de Lyme. El magnesi té teràpia adjuvant en aquests estats de malaltia.
http://www.e-manus.pl/